Treballar les emocions a casa: Adolescència.

Si miro enrere i em veig quan vaig realitzar el pas de deixar de ser petita per anar entrant en l’adolescència, el que més recordo és sentir-me buida per dintre perquè estava perduda. Jo volia jugar, i aquelles joguines amb les que havia passat tantes hores i estones van quedar arraconades, i jo em sentia perduda. Què podia fer a les estones de jugar?

Créixer fa que trenquis amb una etapa de la teva vida i que n’acceptis una altra. Que el teu cos canvia sembla que és el que més t’expliquen, i ja és prou complicat de viure aquests canvis, però a més els teus gustos també ho fan, i et sents perdut. Per mi va ser un trencament una mica dolorós, si el miro ara amb la perspectiva dels anys.

Deixar el món dels jocs, de les joguines, el món en què el pare i la mare em protegeixen i els escolto, el món en el que la senyoreta ho sap tot… és deixar de ser petit per… per ser ben bé, què?

Hi ha uns anys en els que no pertanys enlloc. No ets petit, però tampoc gran. Les converses dels grans no t’agraden massa estona, i els jocs dels petits, encara que et criden l’atenció, ja no són per tu. T’omples de sentiments contradictoris i molt difícils de gestionar. T’enfades amb el que t’envolta, quan realment estas enfadat amb tu perquè no saps què has de fer.

El “PerPensar” d’avui és una metàfora que ens ajuda a parlar amb els nostres fills sobre la por de créixer, perquè encara que tots volem ser grans, fa por quan t’adones que et fas gran.

Expliqueu-los que és normal el que senten, que tot i que estimen les seves joguines i no les volen deixar, saben que no poden passar la vida sencera lligats a elles. I que molts cops tot això ho vivim com una tempesta d’emocions a la que cal enfrontar-se i que poc a poc això ens farà créixer.

Bon cap de setmana i que “PerPenseu” molt.