El primer amor

Per la meva feina em faig un tip de veure com les nenes parlen de “novis” quan miren als nens mentre ells, en canvi, no tenen gaire més feina que córrer darrere una pilota.

Sembla que, per molt que intentem educar als nostres fills en la igualtat, no hi ha manera. Hi ha alguna cosa dins del gènere femení que pesa molt més que tot el que pares i mestres fem per evitar-ho i que, de ben petites, ens surt i fa que en la majoria de nenes es manifesti l’instint primari de supervivència de la nostra especie i elles ja juguen a trobar parella. I ells formen una cuirassa que els protegeix d’aquestes “rucades” de nenes.

Ens esforcem a educar als nostres fills i filles per igual, a donar-los joguines no sexistes, a permetre que uns i altres juguin amb cuinetes,cotxes, nines, pilotes… independentment del seu gènere i, any rere any, veig com continuen separant-se i jugant a unes coses la majoria de nens, i a d’altres la majoria de nenes.

Quan els preguntes si poden jugar al mateix uns i altres et contesten que si, que poden jugar tots a futbol. Que tots de grans poden ser mecànics, metges, infermers,… Però a l’hora de la veritat quan els uns volen jugar amb els altres sempre hi ha el grup que et ve a dir que “ens molesten i no ens deixen jugar al nostre joc”.

Mireu el “PerPensar” d’avui i parleu amb els vostres fills i filles, expliqueu-los que cal aclarir els malentesos, sigui amb els amics o amb d’altres persones. Parleu sobre com és d’important sentir, i que no ens hem d’avergonyir dels nostres sentiments. Expliqueu-los que podem ferir als altres si ens burlem del que senten i que ens podem fer mal a nosaltres mateixos. I no defalliu, encara que l’empremta del temps tingui molta força, els petits canvis són poderosos, ja ho deia el Capità Enciam 😉

Bon cap de setmana i que “PerPenseu” molt.