Jo vaig amb mi

Esteu disposats a canviar el millor de la vostra manera de ser per agradar als altres? 

Paga la la pena? 

Us ha passat mai que heu pensat que deixant de banda coses que són molt vostres podeu agradar a una altra persona, a un grup en el que voleu encaixar o una feina que us sembla que us pot agradar? 

Quan el que deixem de banda és la nostra essència, el que ens fa com som, el que ens fa especials i únics, deixem de ser nosaltres mateixos i segurament deixem d’agradar-nos i d’estimar-nos. Tot i que poc ens hem d’estimar si estem disposats a imitar a d’altres per aconseguir que ens acceptin. Realment el que fem és enganyar-nos i enganyar, no? Quan de temps pot durar aquesta mentida i quant de temps la podem mantenir sense que ens afecti?

Doncs a la nena protagonista d’aquest llibre resulta que li agrada un nen, però el nen no es fixa en ella, no se la mira. Què pot fer per atreure la seva atenció?

“Els seus amics li aconsellen de tot: que es tregui les cues, les ulleres, el somriure, les pigues, les ales, que no sigui tan xerraire. El nen per fi s’ha fixat en ella, però, amb tant de treure’s coses, fins i tot han marxat els ocells del seu cap. I la nena s’adona que ja no és ella, i decideix recuperar les seves cues, les ulleres, el seu somriure, les seves pigues, les seves ales, les seves paraules…”

Un conte per treballar amb els vostres fills i filles com som d’especials i únics, i per ensenyar-los que qui no ens estima amb allò que ens fa com som, és que potser no ens estimarà de cap manera. Parleu plegats, treballeu l’autoestima i l’autoconcepte, i busqueu els punts que us agraden de vosaltres. I no els deixeu esborrar per ningú que no us vulgui amb el que fa de vosaltres una persona especial.

I tu, m’expliques què t’ha semblat?