Passar temps plegats

Sembla llei de vida, com diuen els avis, que primer ho ets tots per als petits de la casa, no poden viure sense tu, tot el dia els portes enganxats i tot ho saps. I de sobte, sense gairebé adonar-te’n, no entens res del que passa, ets un rotllo i no estàs en la “mateixa ona”, o com es digui ara. I res de passar temps plegats!

Ho heu passat això vosaltres? us sona aquell moment en que ningú sap el que et passa, no t’entenen, tots són uns iaios avorrits i tot el que sigui sortir del teu món et fa pal? Jo ho situaria en la temuda època per a molts pares anomenada adolescència.

Edat? ni idea, segons a qui li preguntis. Però el que sí que et diu tothom és que és un període que es fa llarg i que no pots imaginar-te què és fins que hi ets i que, d’una manera o altra, tots hi passen.

Què hi podem fer? doncs jo crec que, com amb tot el que fins ara hem viscut amb ells, poca cosa. No m’interpreteu malament. Poca cosa més que passar-ho com puguem i, dins del possible, gaudint-ho, igual com vam gaudir de les nits de febre, els mals de panxa, les urgències per mal a les dents, a l’orella o molts d’altres moments que, mentre els vivíem, no pensàvem que ho resistiríem. I ho vam resistir. I ho vam fer tan bé com en aquell moment vam saber, i ara, quan mirem enrere, se’ns escapa un somriure.

Sempre he pensat i defensat que l’únic que podem fer nosaltres és establir el màxim de lligams amb els nostres fills per tal que, quan arribi l’època en la que perdem la màgia, quedi alguna cosa de les hores i les converses que hem compartit o, si més no, nosaltres tinguem un bagatge prou important com per adonar-nos a primer cop d’ull que als nostres fills els passa alguna cosa.

El “PerPensar” d’avui pot ajudar-nos a treballar amb ells què passa quan deixem de ser màgics per a ells, quan passem de saber-ho tot i fer-ho tot bé, a no tenir ni idea de res. Mireu-lo plegats i parleu-ne com una cosa natural, però deixant la porta oberta per compartir sempre algun moment de màgia, perquè passi el que passi nosaltres, mares i pares, no deixarem de ser-hi. Nosaltres ho sabem, però cal que els ho diguem a ells, no n’hi ha prou que ens pensem que ja ho saben.

Bon cap de setmana i que “PerPenseu” molt.