Treballar les emocions a casa: Qui més qui menys…

Recordo una vegada quan estudiava pedagogia, que un professor d’una assignatura ens va dir que a la vida, qui més qui menys, tots som discapacitats. Quan ens ho va dir crec que tots ens el vam mirar una mica a la defensiva, però amb els anys he utilitzat molt la seva explicació.

El que primer em va semblar una animalada, em va fer reflexionar molt. Ens va dir que, si ens mirem bé, sempre hi ha alguna imperfecció en cada un de nosaltres, i que això és important que ho tinguem clar per no mirar als altres amb pena o amb menyspreu.

Cal aprendre i ensenyar que les persones som persones, i que no hi ha una persona millor perquè no li calguin ulleres, o sonotone, o pròtesi, o el que sigui.

Les persones, totes, ens mereixem oportunitats de demostrar el nostre potencial i de desenvolupar-nos dins la societat mentre ens sigui possible, i és per aquest motiu que tots tenim la responsabilitat de tractar a les persones amb la màxima normalitat possible i adaptar-nos a ajudar-los en el que calgui, tinguin o no una “discapacitat”.

Avui us porto un “PerPensar” que intenta treballar la discapacitat des del punt de vista de la integració a la societat.

Mireu amb els vostres fills aquest curt i, poc a poc, aprenguem a no sentir més que respecte per totes les persones, i a tractar a tothom com un igual. Parlar del que ens resulta desconegut o ens fa sentir insegurs, ens permet saber actuar quan ens hi enfrontem.

No hi ha millor manera de normalitzar les coses que parlar-ne.

Bon cap de setmana i que “PerPenseu” molt.