Sembla que em parlis d’un altre.

En els anys que fa que em dedico a l’ensenyament, he fet moltes reunions amb pares i mares i us puc dir que he dit o sentit molts cops aquestes frases: “Doncs és totalment diferent al que jo conec”, “sembla que em parlis d’un altre”, “no sembla pas el mateix”.

I es que les persones tendim a adaptar-nos fàcilment a l’entorn en el que ens movem i aprenem quins comportaments són acceptats i quins no en cada àmbit.

Però, sabeu què? Jo a casa també sóc totalment diferent, i segurament els de casa estarien més contents si em comportés com al carrer, on aguanto el meu geni i intento no perdre els papers, o si al carrer solucionés els problemes que prenc cap a casa. En canvi, com que “la confiança fa fàstic”, a casa em deixo anar i moltes vegades reben per coses amb les que no han tingut res a veure.

Molts de nosaltres tenim aquestes dues versions de nosaltres mateixos, dues cares: la social i la que mostrem a casa. De ben petits ens ensenyen que hi ha coses que fora de casa no estan ben vistes, que no les podem fer ja que no estaríem socialment ben acceptats. Això li confereix a l’entorn de casa un “puc ser jo mateix, ja que aquí no passa res” i on ens podem deixar anar sense patir.

El problema s’accentua quan hi ha una diferència molt gran entre el que som fora i el que som dins. És a dir, no tots ens hem de contenir d’igual manera quan estem fora de casa. Potser no som tant dues persones en una com una amb matisos. I si, pel contrari, semblem dues persones en una, potser hauríem d’esbrinar quina som realment.

Mireu el “PerPensar” d’avui i les dues cares de la mateixa persona, aprofiteu el curt per veure aquestes màscares que tots ens posem en segons quin moment i què produeixen en els altres, i en nosaltres mateixos. Quan apareix cada màscara? Quin és el detonant que ens fa ser l’un o l’altre? Podem trobar un terme mig per ser un sol “nosaltres”? per no fer mal a qui estimem perquè és en qui confiem? per no fer-nos mal a nosaltres mateixos?

Deixeu-me els vostres comentaris per ajudar-nos a créixer com a pares i mares.

Bon cap de setmana i que PerPenseu molt.