Des del moment que et converteixes en mare sents que l’instint de protecció neix dins teu. Sents que aquella petita criatura que tens a les mans et necessita per viure i que l’has de protegir d’un munt de coses. D’aquí a convertir-nos en pares sobreprotectors hi ha un pas molt petit.
I a mesura que van creixent et descobreixes a tu mateixa pensant que no pot saltar des d’allí perquè es farà mal, que no pot obrir sola el calaix perquè s’hi ajupirà els dits, que no pot baixar les escales sola perquè caurà, que no…, que no… NO!
Però l’efecte que produeix la paraula “NO” sobre les persones és ben curiós. Acostumen a ser frases formades per una negació i una ordre, però les persones estem preparades per ser actives, per actuar, i per tant és fàcil treure una ràpida conclusió de què farem davant les prohibicions que anem rebent durant la nostra infantesa, no? I si no, us convido a riure una estona mirant l’efecte de les nostres prohibicions en els petits.
Quina potencia té la paraula “NO”, que quan et diuen “no pensis en un elefant rosa”, “no miris cap allà”, “no ho diguis a ningú”… sents que perds el control i no pots evitar de fer allò que t’han prohibit. Veus aquell elefant rosa, o et gires, o et costa horrors no fer-ho, i el “no ho diguis a ningú” és la frase perfecta per fer que un rumor s’escampi.
Per altra part, els missatges que ens van donant aquestes prohibicions, ben intencionades però sobreprotectores, no són més que negacions de les nostres capacitats, paraules que no ens fan sentir bé, que van matant la nostra autoestima, ja que porten implícit el missatge de que no ho podrem fer, que no ho sabrem fer, que no en serem capaços, i per això ens diuen “NO”.
En molts casos aquests missatges el que acabaran aconseguint és fer-nos pensar que som molt sapastres, que sempre ho trenquem tot, o que tenim poca coordinació i per això podem caure de seguida, o moltes altres rucades que ens han inculcat a cop de “NO”.
Recordeu el que sempre diem: la paraula té un gran poder, cal vigilar les frases que dia rere dia diem, perquè hi ha un gran perill dins: ens les podem arribar a creure tant que podem fer que els altres també s’ho creguin.
Per tant seria bo modificar les nostres frases i els podem dir que “no sé si saps fer…”, “no sé si tu sol pots…”, d’aquesta manera el que farem no és llençar una prohibició, sinó un repte que li pot alimentar l’autoestima en lloc de deixar-li per terra. Seria bo aprendre a utilitzar un llenguatge motivador.
Mireu el “PerPensar” d’avui i parleu sobre el poder del “NO” i sobre la necessitat que sentim de protegir-los, i com de vegades ho fem de la pitjor manera possible. Parleu sobre com, en el fons, sempre hi som i ens preocupem, i com ells han d’acudir a nosaltres encara que hagin fet alguna cosa malament.
Animeu-vos a parlar sobre les vostres pors i escolteu les d’ells. Acompanyeu-vos.
I ara us llenço un repte a vosaltres, mares i pares. Intenteu reformular els “NO” i convertir-los en un “no sé si pots”, “a veure si pots”, “et sembla que ho aconseguiràs?”, “crec que pots”
Bon cap de setmana i que PerPenseu molt.