Què fàcil és pensar que com a pares ensenyarem als nostres fills a volar sols, que no els retindrem, que no ens sentirem egoistes i voldrem tenir aquell bebè per sempre amb nosaltres. Aquell petit ésser que ens fa riure i amb qui compartim tantes estones i que ens diu que sempre ens estimarà.
Em fa por pensar en quan la meva filla arribi a la “pre-adolescència”, que diu ella, i a la temuda adolescència, i decideixi que no “m’entero de res” i que allò de “sempre t’estimaré” potser no anava massa de debò.
Mentre escric aquest post, m’adono que el fet de perdre el contacte visual amb ella em genera un nus a la gola, i aquest comportament meu no és bo per cap de les dues, perquè li transmeto inseguretat.
Acompanyar als nostres fills en el seu creixement, no és ser una mare helicòpter, una mare sobreprotectora, una mare… una mare que viu amb angoixa el creixement de la seva filla. No puc canviar d’avui per demà, i em fa vertigen fer un gran pas. Però el que si que puc fer són petits passos, anar poc a poc i sentint que els dos costats podem aguantar-ho. Sense que generi un excés d’angoixa ni per un costat ni per l’altre, apropar-me a ella, passar temps plegades i acompanyar-la.
Hi ha moltes tasques del nostre dia a dia que poden esperar, però si jo no hi sóc, ella aprendrà a volar sola tant si com no, i jo vull ser al seu costat, per créixer amb ella.
Mireu el “PerPensar” d’avui i feu una reflexió sobre vosaltres i la vostra manera d’ensenyar als vostres fills a volar sols.
Som massa “quadriculats” i no tenim temps per acompanyar-los? Els acompanyem en el seu vol, o els alliçonem sobre com volar? Ens posem a la seva alçada, encara que de vegades sembli impossible?
Com ens sentim quan els veiem volar sols? Com se senten ells quan ho aconsegueixen? Com ens veuen?
Deixeu-me els vostres comentaris per ajudar-nos a créixer com a pares i mares.
Bon cap de setmana i que PerPenseu molt.