Recordeu quan éreu petits com vivíeu qualsevol aconteixement? Recordeu la il.lusió que us feia la visita dels Reis Mags, el tió, el ratolí o la fada de les dents, o fins i tot una estona de pessigolles o aquell petó de la mare que cura el mal de panxa? Què ens va passar?
No és el primer cop que parlem de com, poc a poc, quan ens anem fent grans les coses que ens resultaven màgiques van perdent aquella màgia, i de com nosaltres decidim que ja no podem creure o il·lusionar-nos amb segons què, perquè pensaran que som… Què? què pensaran? tant ens fa patir el que pensin els altres que abandonem la nostra il.lusió?
A mi, per exemple, m’ha fet sempre il.lusió el Nadal i, tot i que cada cop trobo a faltar més gent, us he de confessar que encara ara m’han d’amagar molt bé els regals, ja que no puc evitar impacientar-me i investigar!!
Crec que no hem de perdre la il·lusió per res, ja que és aquella espurna que ens fa somriure, que ens fa sorprendre, i que manté viu l’infant que vam ser i que ens ha fet com som.
Avui us porto un “PerPensar” que convida a parlar amb els vostres fills i filles i que us convida també a vosaltres a reflexionar. Si podem recuperar la il·lusió quan som pares o mares, és que no la vam perdre mai, sols la vam oblidar junt amb altres sentiments que pensem que no ens permetrien fer-nos adults.
No deixeu que els vostres fills pensin que per ser adult s’ha de perdre aquest o d’altres sentiments, ensenyeu-los que tot el que sentim ens fa com som.
Il·lusioneu-vos cada dia amb tot el que feu i sentiu-vos orgullosos de mantenir aquella espurna als ulls i aquell infant que us va fer l’adult que sóu avui.
Bon cap de setmana i que “PerPenseu” molt.