Montserrat és una muntanya especial per mi. No sé si m’hi sento lligada pel nom, si pel que ha significat per la nostra història, o perquè a casa sempre ha estat un nom important.
No tant sovint com voldria, m’agrada anar-hi i quan hi sóc em sento bé, em sento tranquil.la i com si em trobés a mi mateixa. Mentre m’apropo a la muntanya, o quan hi passo a prop, no puc evitar mirar-la amb admiració. Es veu des de ben lluny i és especial, té una forma diferent a tot el que veus al seu voltant. Vaja que és fa mirar.
Quan preparava els “PerPensar” per a fer amb els “meus nens” aquest curs, vaig trobar el conte de la Muntanya de Montserrat a “Una Mà de Contes” i vaig pensar que era perfecte per fer-lo amb ells el dia de la Mare de Déu de Montserrat, i quan me’l vaig mirar, per decidir per on podia anar el que ens fa pensar aquesta història, ho vaig tenir clar ben aviat.
Penso que si mirem ben dintre nostre, a tothom ens agrada que ens mirin o que ens admirin per alguna cosa, tots volem que es reconegui el nostre talent o punt fort en alguna cosa, però, com sempre, cal vigilar que no aparegui la vanitat i ens passem esperant que ens admirin.
Tots tenim algun talent, tots sabem fer alguna cosa millor que les altres i, com altres cops ja he dit, si ho descobrim a temps i ho treballem, pot ser la nostra essència, el que ens faci feliços. El problema és que, de vegades, pel camí, decidim trepitjar tot el que s’hi interposi sense massa miraments.
Mireu el “PerPensar” d’avui, i parleu amb els vostres fills i filles de com tots podem sentir-nos especials, destacar en alguna cosa si ens hi esforcem. Si treballem el que ens agrada o el que se’ns dóna bé, tard o d’hora algú ho veurà i ho valorarà.
Però no fem mal pel camí. No trepitgem per destacar, no llencem pedres sobre les teulades dels altres, no xafem als altres en el nostre camí per ser especial, perquè no crec que sigui el que volem.
Destacar a canvi de fer mal, no és el que ens ha de fer especials. Especials ens ha de fer la bona feina, el ser humans, l’aconseguir les coses amb força de voluntat, amb perseverança, amb pràctica. No fent mal.
Parleu de com la muntanya, amb ajuda, aconsegueix el que volia, i de com vosaltres, nosaltres, pares i mares, hi som i intentarem ser-hi sempre, per oferir-los aquesta ajuda. Poseu-los en la situació dels que són trepitjats o sobre els que cauen pedres, i feu-los veure i adoneu-vos que això no ens pot fer sentir especials de cap manera.
Bon cap de setmana i que “PerPenseu” molt.
